En l'acció "connexions improbables", ens endinsem dins el món de la cultura contemporània, perquè a part d'aportar-nos nous coneixements en l'àmbit cultural, també ens ajuda a veure les coses des de diferents punts de vista. A més a més, com a futurs mestres, conèixer i analitzar diversos processos creatius ens pot permetre ser més innovadors en el procés de dissenyar i produir currículum.
L'exposició, "El desig de creure", és una mostra que reuneix el treball de set artistes que recorren els recursos de la prestidigitació, l'endevinació i l'aparicionisme, però també de la tecnologia, la ciència i la producció d'il·lusions i posen els focus en la nostra predisposició per creure en l'inabastable, en el que no es veu, el que és invisible als ulls, en el que no s'entén; que tot plegat sembla contradir les lleis de la física la química i l'òptica.
Jordi Ferreiro és l'autor de l'obra "Quan el museu tanca les portes", el seu objectiu amb aquesta obra és mostrar a l'espectador un efecte sorpresa fent que aquest es meravelli davant de la impossibilitat d'allò que està presenciant. També d'aquesta forma cedeix a l'espectador la possibilitat que aquest segueixi la direcció de la seva visita tal com ell vulgui i no fent un recorregut. Trenca la idea de grup i individualitza la persona perquè per si mateixa formi els seus propis coneixements d'aprenentatge.
Aquest fet també provoca en l'espectador, i per tant el que Jordi Ferreiro vol aconseguir, que aquest participi de forma activa i es passegi per l'espai amb una llanterna de raigs ultraviolats, fet que possibilita la percepció dels missatges que eren invisibles a simple vista, això fa que la tecnologia de la llanterna ultraviolada creï una il·lusió en l'espectador, un aspecte de la màgia.
En relació al seu procés creatiu, l'artista sempre s'ha dedicat a investigar sobre els processos de recepció i interpretació d'una obra d'art tant en l'àmbit educatiu com artístic, utilitzant la performance i la participació del públic, fet que ha anat augmentant així que anava creixent el seu procés creatiu, sempre ha utilitzat la performance, sempre partint de la passió per l'art.
Ell recorre sempre a formats expositius però pedagògics per tal de transformar-los en artístics a partir de la col·laboració i el diàleg, fent així possible la transformació de les típiques visites guiades, audioguies o conferències.
En relació amb el nostre coneixement aquesta exposició és una gran ajuda, ja que ens ha permès relacionar per una part el concepte de màgia i per l'altra la seva relació amb l'educació, a més a més és una eina diversa de crear aprenentatge més enllà d'una aula.
La posició que adopta el docent com a guia és una pràctica que com a grup sempre ens ha agradat.
En relació amb aquesta es mostren uns estímuls on cada parada mostra un aprenentatge nou, on cadascú té l'opció d'entendre la màgia o bé la ciència que aquest aporta de forma més interioritzada, fet que provoca una consolidarització dels pensaments, com en el cas dels programes o anuncis televisius on es mostren trucs de màgia o imatges flotants.
D'aquesta forma podem dir que l'infant crea un coneixement durant el temps que troba oportú mentre l'estímul l'envaeix, posant per exemple un dels estímuls de l'exposició, en el moment que apareix la llanxa que es mou podem veure que l'efecte/estímul que l'autor vol plasmar, passa tan ràpidament que normalment no s'acaba de descobrir, és a dir, passa desapercebut.
Aquest fet comporta que els infants que reben aquests estímuls ho exterioritzin d'una manera més creativa i innovadora.
Per una altra banda, el flaire del temps clàssic de tota la vida, ens fa entendre que dins d'aquest objecte hi ha un mecanisme màgic que endevina el temps. És una altra forma d'entendre la màgia, ja que a l'exposició, és traslladat amb el personatge conegut de Disney, Mickey Mouse, on els ulls d'aquest marquen el temps que farà. Aquest fet és transitori, per tant s'ha d'anar observant la peça i consolidant el que succeeix. L'ús del personatge, crea en l'infant una motivació i curiositat que fa que aquest hi posin més èmfasi i atenció a l'activitat, i d'aquesta manera també trenquem barreres i de(construïm) tot allò estereotipat.
Per tal de trencar els lligams, és molt interessant la proposta que el museu tancava les seves portes, ja que és una idea innovadora que proposa una investigació creativa dels missatges que hi trobem en les parets, i gràcies a aquests i a tots els estímuls que aquest tipus d'investigació comporta, arribem a un aprenentatge més complet.
La relació que podem trobar entre aquesta exposició i l'educació infantil, és la màgia, ja que aquesta la podem trobar en els diferents períodes de la nostra vida, independentment de la nostra edat. El que sí que en podem destacar, és que els infants, tenen aquesta il·lusió, el desig de creure que totes aquelles coses que se'ls hi ensenya són veritat, i que els més adults no tenim, ja que som capaços de veure les coses des d'un punt de vista realista.
Tot i que no són capaços d'entendre per si mateixos que no tot és veritat, o que no tot són els típics trucs de màgia, és a partir d'aquestes coses, com per exemple en aquesta exposició, que aprenen a desenvolupar la seva imaginació, la creativitat i la seva intel·ligència per poder arribar a una realitat.
Per altra banda, l'exposició "El desig de creure" ens ha ajudat a deconstruir tot allò que estereotipa en relació a màgia i la seva definició com a tal, és a dir, qualsevol procés que ens aporti utilitzar la nostra imaginació i creativitat, tot allò que sorprengui, que creï una situació d'aprenentatge basada en algun estímul; allò que ens faci pensat molt més enllà de la realitat i del que està determinat com normal, tot allò és màgia, és a dir, màgia és tot, tot allò que ens faci pensar més enllà de les possibilitats del nostre pensament i dels coneixements prèviament adquirits.
Per una altra banda, el flaire del temps clàssic de tota la vida, ens fa entendre que dins d'aquest objecte hi ha un mecanisme màgic que endevina el temps. És una altra forma d'entendre la màgia, ja que a l'exposició, és traslladat amb el personatge conegut de Disney, Mickey Mouse, on els ulls d'aquest marquen el temps que farà. Aquest fet és transitori, per tant s'ha d'anar observant la peça i consolidant el que succeeix. L'ús del personatge, crea en l'infant una motivació i curiositat que fa que aquest hi posin més èmfasi i atenció a l'activitat, i d'aquesta manera també trenquem barreres i de(construïm) tot allò estereotipat.
Per tal de trencar els lligams, és molt interessant la proposta que el museu tancava les seves portes, ja que és una idea innovadora que proposa una investigació creativa dels missatges que hi trobem en les parets, i gràcies a aquests i a tots els estímuls que aquest tipus d'investigació comporta, arribem a un aprenentatge més complet.
La relació que podem trobar entre aquesta exposició i l'educació infantil, és la màgia, ja que aquesta la podem trobar en els diferents períodes de la nostra vida, independentment de la nostra edat. El que sí que en podem destacar, és que els infants, tenen aquesta il·lusió, el desig de creure que totes aquelles coses que se'ls hi ensenya són veritat, i que els més adults no tenim, ja que som capaços de veure les coses des d'un punt de vista realista.
Tot i que no són capaços d'entendre per si mateixos que no tot és veritat, o que no tot són els típics trucs de màgia, és a partir d'aquestes coses, com per exemple en aquesta exposició, que aprenen a desenvolupar la seva imaginació, la creativitat i la seva intel·ligència per poder arribar a una realitat.
Per altra banda, l'exposició "El desig de creure" ens ha ajudat a deconstruir tot allò que estereotipa en relació a màgia i la seva definició com a tal, és a dir, qualsevol procés que ens aporti utilitzar la nostra imaginació i creativitat, tot allò que sorprengui, que creï una situació d'aprenentatge basada en algun estímul; allò que ens faci pensat molt més enllà de la realitat i del que està determinat com normal, tot allò és màgia, és a dir, màgia és tot, tot allò que ens faci pensar més enllà de les possibilitats del nostre pensament i dels coneixements prèviament adquirits.
Autores: Mariona Sisquella, Alba Dolset, Bea Navarro, Irene Nieto, Noelia Prieto, Tània Pons.
