LA CIUTAT QUE VOLEM: Intercanvi de joguines

Les dinàmiques socials en què ens veiem immerses ens aboquen a corrents líquids on el que prima és la novetat, l’acumulació, l’individualisme, el consumisme i la falta de reflexió. Hem cregut oportú generar un espai que ofereixi una alternativa al tarannà capitalista, que ajudi tant a la infància com a les seves famílies a posar en pràctica maneres de fer sostenibles, pausades i solidàries.
L'intercanvi de joguines que proposàvem, a més a més, era una excusa per començar a recuperar vincles socials que, a causa de les restriccions esdevingudes de la pandèmia, ens han estat negades.

Pensem que teixir xarxes entre les persones que conformen la nostra comunitat per resoldre problemàtiques quotidianes, ens empodera com a adultes i sembra la llavor del suport mutu entre les i els infants. Tanmateix, participar en activitats autogestionades que tenen un rerefons de compromís amb el medi ambient, la reducció de despeses, el reciclatge, el fet de compartir i desaferrar-se d'objectes materials, i fer-ho col·lectivament, amb el teu entorn proper, ens connecta i ens fa aterrar, a la vegada que facilita la comprensió de realitats precaritzades i desdibuixa línies divisòries entre nosaltres.

Autors i autores: Xavier Martí López, Laura Masó Vidal, Maria Miarnau i Arbó, Anna Fernández Royo, Aleix Teixidó Vendrell i Carla Oliva Herms.

CAPTCHA: Col·lectiu MENA

 Hem escollit fer la nostra observació amb el col·lectiu MENA, ja que hem cregut que seria una manera de visibilitzar-los i empatitzar més amb ells. L'objectiu de l'acció era observar quines són les coses que els agraden, quines no, on es senten més còmodes, com es senten envers la resta de població de Lleida...

Personalment, preteníem que, a partir d'aquesta observació, puguem fer una acció posterior per a poder millorar totes aquestes mancances que té la nostra ciutat envers ells.

Que hem observat?

Un cop realitzada l'observació, podem concloure que els MENA no s'acaben de sentir integrats a la ciutat de Lleida, en la dinàmica del jo mai mai es va veure reflectit que els joves han patit més discriminacions que nosaltres. Consideren que la burocràcia i les autoritats són lentes i molt més amb el seu col·lectiu, és per això que proposen millores en la ciutat per tal de sentir-se més integrats i millorar Lleida envers els petits col·lectius. Tot i això la majoria no se senten marginats, tot i que tampoc pensen que Lleida sigui una ciutat inclusiva.

Per finalitzar, i després a veure la discriminació real que hi ha a la ciutat de Lleida amb el col·lectiu MENA, i ben segur amb altres col·lectius, podem reflexionar com a futurs mestres i intentar crear dinàmiques per posar solució a les desigualtats d'ètnia o d'origen evitant que passin de generació en generació, trencat amb l'establert: d'aquesta manera construirem a les aules la societat que realment volem fora.

Com podem millorar-ho?

Considerem que una opció que caldria estudiar perquè els recursos no siguin tan dependents de la caritat de les empreses ni del pressupost establert per l'administració, seria crear tallers de producció laboral dins dels mateixos recursos, on els usuaris poguessin aprendre un ofici i treballar. Mentre treballessin es podrien potenciar altres aspectes del seu acompanyament com la importància de l'esforç, la dedicació, la cooperació, l'autogestió, etcètera. Per altra banda la Generalitat de Catalunya trobaria una font d'ingressos extra o almenys una despesa menor, ja que si el MENA, com qualsevol altre jove tutelat, treballa en aquest espai potser no necessitaria altres pressupostos o prestacions addicionals.

Que hem après?

Gràcies a l’observació realitzada que vam dur a terme vam descobrir moltes mancances que hi ha a la nostra ciutat, Lleida, les quals no tenim presents en el nostre dia a dia, ja que no ens afecten, i per tant, no en som conscients del canvi tan necessari que hauria d’existir.

Volem reflexionar sobre la societat i sobre el tipus de societat que entre tots construïm, on tot regeix per un tema econòmic per sobre l'Humà, parlem d'integració i tolerància, però inclús en el camp social són part d'un sistema que per raons financeres ha vist lícit denegar l'assistència mèdica o l'asil a altres éssers humans amb necessitats extremes. El problema dels MENA és tan sols la punta de l'iceberg.

També hem après què el gran problema d'inclusió a la ciutat no està en aquesta, sinó en els ciutadans que hi vivim, fins i tot nosaltres tenim prejudicis i jutgem sense voler-ho i aquesta activitat ens ha ajudat a que en puguem trencar molts d'ells. Ens ha sobtat molt moltes de les respostes dels joves i observacions que en trèiem i això ha fet que també haguem après a equivocar-nos i a posar-nos a la pell dels altres.

Que hem sentit?

Primerament, hem gaudit molt d'aquesta experiència, ja que la majoria de nosaltres no havia tractat mai amb el col·lectiu dels MENA. Hem pogut compartir opinions amb ells i fer que se sentissin més còmodes amb nosaltres. Nosaltres ja sabíem que aquest col·lectiu no estava gens acceptat per la societat, però no ens imaginàvem que tant. A través de les preguntes que els hi fèiem per tal de dur a terme la nostra observació, ens van comentar que gairebé tots han sentit comentaris ofensius per ser qui són. Les seves

paraules ens han fet reflexionar sobre el món en el qual vivim, perquè encara ens queden moltíssimes coses per millorar. Són persones com tots nosaltres que venen al nostre país per millorar la seva qualitat de vida i el que hauríem de fer és proporcionar-los-hi tot el que necessiten per fer-los sentir com a casa. Ens hem posat totalment en la seva pell i hem vist que encara queda molt per fer. La interacció que vam tenir amb ells en tot moment va ser molt bona, tenien ganes de participar i d’ajudar-nos i estem molt agraïdes

per això.

A través d'aquesta acció transversal em pogut reflexionar i obrir els ulls sobre com pateixen realment i el fàcil que ho tenim nosaltres per poder oferir una vida més amena a les nostres ciutats.

Autores: Lídia Oliver Agramunt, Andrea Rochdi Ruiz, Meritxell Pérez, Maria Solé i Fuster, Berta Roca Gabriel

MATERIALS: Descobrim la natura

A partir d’aquesta acció hem volgut proporcionar un material didàctic, que fos mediador, potenciador i facilitador de l’aprenentatge per als nostres infants. Ajudar-los a l’autoconeixement i a la descoberta d’un material nou, que veuen per primera vegada, és a dir, que experimenten i manipulessin. I veure el seu desenvolupament del llenguatge i el principi de socialització i afectivitat.

Hem après a crear un material didàctic basant-nos en els nostres objectius i amb la natura, i hem dut a terme el seu propi material didàctic. A més també hem realitzat l’observació amb infants diferents, hem vist que cadascun d’ells té les seves possibilitats i límits, també alguns que mostren més interés i d’altres que se’ls ha d’acompanyar a descobrir. A més, treballar la natura és el millor manera que s’apropin a ella i aprenguin a respectar-la a través de la manipulació d’elements naturals. També podem dir que la natura aporta recursos per aprendre, ja que té un ampli ventall d'elements sensorials que desperten la curiositat i

l’autonomia de l’infant que els ajuda a desenvolupar la seva creativitat.

En conclusió, creiem que el material didàctic que hem creat és una forma d’aprenentatge per als infants i veiem que és interessant per apropar-los a la natura i que es desenvolupin a partir d’aquesta, ja que són elements que els podem trobar durant la nostra vida quotidiana i no tenim suficient atenció a la diversitat que ens envolta, així doncs poden aprendre, desenvolupar la seva creativitat, curiositat, autonomia i relacionar-se.

Autores: Núria Vidal, Mireia Batsi, Alicia Sabaté, Kora Escolà, Irene Lucas i Júlia Sánchez.

DERIVA URBANA: Lleida és una ciutat inclusiva?

 Actualment, ens trobem en el segle XXI i, per tant, és necessari comprendre el que això comporta. La societat actual està plena de diferències, de diversitat, d’elements, trets, realitats i circumstàncies. Per aquest motiu, hem de trobar accions que donin sentit a aquesta realitat i ens permetin qüestionar absolutament tot. En aquest sentit, considerem que és essencial formular-se la següent pregunta: Les ciutats són realment inclusives i accessibles per a les persones amb discapacitat? Segons el nostre punt de vista, sortir al carrer i poder desplaçar-se hauria de ser absolutament normal per a tothom, però per desgràcia en la pràctica no es dóna a tot arreu.

Arran d’aquesta pregunta, hem decidit submergir-nos per algunes zones de la ciutat de Lleida (Campus de Cappont → Campus del Rectorat → Gran Passeig de Ronda → Campus de Cappont) amb la mancança del sentit de la vista, portant una bena als ulls i, de l’oïda, tapant-nos les orelles. Aquest recorregut ens ha permès analitzar si la ciutat de Lleida és inclusiva i accessible per a les persones amb discapacitat visual i auditiva, identificar les mancances de la ciutat i comprendre que és possible una altra forma de construcció i transformació urbana. En definitiva, descobrir i interpretar el nostre entorn d’una manera més satisfactòria.

En conclusió, podem afirmar que a la ciutat de Lleida encara li queda un llarg camí per a arribar a ser veritablement inclusiva i accessible. Tot i això, ha estat una experiència molt enriquidora i significativa, ja que, hem tingut la possibilitat de posar-nos en la situació d’una persona amb discapacitat visual i d’una altra amb discapacitat auditiva. Quan no vèiem estàvem perduts i teníem la sensació de xocar contínuament amb la gent, però sobretot, teníem més consciència del nostre cos. En canvi, quan no escoltàvem semblava que estiguéssim en un altre món perquè no sabíem que passava al nostre voltant.

Per a finalitzar, ens agradaria que en un futur la ciutat de Lleida disposés de més recursos per a afavorir la inclusió de tota la ciutadania, ja no solament de les persones amb discapacitat visual i auditiva. Considerem que educar les ciutats en la diversitat humana, la inclusió social i la igualtat és una prioritat, ja que, és clau per a un futur veritablement inclusiu i sostenible.

Autors/es: Cesc Batalla Roca, Leyre Boixadera Falceto, María Escart Oró, Marta García Díez,
Sheila Miró Lara i Mònica Puig Gràcia.

DERIVA URBANA: la ciutat de Lleida

La nostra acció era la deriva urbana i consistia a observar diferents espais de Lleida i veure quines sensacions ens podien aportar, que podíem aprendre, reflexionar, etc. A partir d'aquí, cada membre del grup va decidir observar un espai diferent de la ciutat de Lleida. La Judit es va centrar en el carrer major, la Lourdes va observar dos parcs infantils i la Cèlia es va decantar en observar el parc del riu Segre.

Pel que fa al parc que hi ha al llarg del riu Segre, es van observar les diferents conductes que tenen els homes i les dones quan fan esport a l'aire lliure. Es va decidir observar això en concret, ja que en anar passejant pel recorregut es va notar una diferència quant a la pràctica esportiva que realitzaven els homes i les dones.
La primera diferència és que hi havia més homes que dones i la segona era que les dones generalment anaven acompanyades i feien una activitat física més suau com, per exemple, caminar. En canvi els homes anaven sols i generalment corrien. També es va observar un grup bastant nombrós de nois jugant a futbol, en canvi no es va veure cap grup de dones participant en cap esport en equip.

Referent als parcs infantils, l'objectiu de l'observació era veure la interacció que tenien entre els infants que hi havia als parcs i la interacció que tenien els infants amb els seus adults de referència. En observar dos parcs de diferents zones, en concret el de Ricard Vinyes i l'altre a la Mariola, es van observar conductes bastant diferents. Pel que fa a Ricard Vinyes, molts infants no interactuaven entre ells perquè no es coneixien, i els adults eren els que estaven molt pendents dels infants.
En canvi, al barri de la Mariola, tots els nens i nenes jugaven entre ells i els adults no estaven pas tan pendents dels infants, com ells dels pares, cadascú anava a la seva.

Autores: Cèlia Sabaté, Lourdes Molina i Judit Soler